PRÓLOGOS

MARC GRANELL PARA LA ANTOLOGÍA POÉTICA "ARA PUC ALENAR"

INVITACIÓ AL LECTOR

Sempre he pensat que, sobretot per a una llengua com la nostra, minoritària i encaixada entre dues llengües d’una potència extraordinària, és imprescindible un gran treball de traducció a través del qual el lector, en aquest cas de poesia, puga conéixer, ni que siga amb la «traïdoria» que tota traducció —i més en aquest gènere— comporta, les obres dels poetes d’altres cultures, d’altres llengües, sense haver de recórrer a la intermediació d’aqueix castellà, d’aqueix francés tan potents que tenim per veïns. I això no sols per «militància» lingüística, sinó perquè la traducció propicia, no sols el coneixement d’aquelles obres, sinó també l’enriquiment, el creixement de la llengua pròpia amb l’aportació d’aquelles altres llengües a través del treball creatiu que tota traducció és.

Coherent amb aquest pensament, quan, al llarg de més de vint anys, vaig tenir l’oportunitat de dirigir diverses col·leccions de poesia, des del principi vaig decidir que una de les línies que les informarien seria la de la traducció de poetes de tot arreu, de les més diverses llengües: des del francés d’un Paul Éluard o un Yves Bonnefoy fins al xinés dels poetes de la dinastia tang, passant pel grec d’Elytis, l’anglés de Derek Walcott, l’alemany d’Erich Fried o Ingeborg Bachmann o l’hongarés d’Attila József. És per a mi, per tant, una gran satisfacció participar, ni que siga com a introductor, en aquest llibre que ens trasllada al valencià els versos d’aquesta poeta argentina de llarga trajectòria, Adriana Serlik, que des de fa anys viu entre nosaltres, desenvolupant la seua obra i el seu incansable activisme literari i cultural. 

 Una obra i un activisme que, des del principi, han construït la personalitat literària i vital, tan atractiva per la seua profunditat i coherència, d’Adriana Serlik. Una obra i un activisme que han avançat junts, alimentant l’una a l’altre i viceversa, des d’aquella primera publicació, l’any 1968, als 23 anys, junt amb altres poetes argentins, en el volum Impromtus 6, comentat per Jorge Luis Borges. Des d’aleshores, pel que fa a l’obra, han anat apareixent, amb una cadència pròpia de qui posa més l’accent en la qualitat que en qualsevol altra consideració, els llibres Los espejos (1972), Desde nosotros los niños (1978), La silla de paja (1984), Poemas del amor y la soledad (1996), Andaremos, amor, andaremos (2005), La esfera dorada i Las sonrisas gastadas (2006) i Haz de luz, relats (2009), i obra seua ha estat arreplegada en diverses antologies, com ara Sociedad de metal: expresiones desde un mundo continuo, Buenos Aires, 2006, Los planetas alineados, Sogorb, 2007, Poetas de Avellaneda, Avellaneda, 2007, Treinta poéticas, Madrid, 2008, i Cuadernos de legados, Madrid, 2010.

Pel que fa al seu activisme, cultural i sindical en un principi, començà ja als primers anys setanta a la seua Argentina natal, amb l’organització d’un gremi d’escriptors i la participació en diverses organitzacions culturals i programes de ràdio, i la continuà, quan hagué d’eixir l’any 1973 de Buenos Aires per la pressió d’una extrema dreta que anunciava la dictadura, primer a Roma i més tard a Madrid i a Gandia, fins ara mateix. Entre les activitats més recents que ha dut a terme es troba el Club de Lectura a la Biblioteca Central de Gandia, el curs 2006-2007, el Taller de Creació Literària de la Universitat Popular de Gandia amb la coordinació de Lletres, una publicació anual amb treballs dels alumnes i un certamen de relats breus en castellà i valencià, tasca que du endavant des del 2007, i l’organització de les Trobades en la Casa de Cultura Marqués González de Quirós de Gandia, i, l’any 2009, de Donart Gandia, una exposició de dones artistes i lectura poètica al Palau Ducal d’aquella ciutat. L’any 2002 va crear en la seua pàgina web els Certàmens Internacionals La Lectora Impaciente, amb una important repercussió.

 La magnífica traducció que n’han fet Sico Fons i Irene Verdú, ens transllada en aquest Ara puc alenar la fondària humana d’uns poemes que amb una dicció clara, directa, reflecteixen aquest itinerari vital d’Adriana Serlik, tan ric en experiències sempre al servei de la veritat, de la cultura i, en definitiva, de l’ésser humà, siga qui siga i estiga on estiga. Poemes del record i la nostàlgia, com «Cadira buida», del cant al dolor i a la lluita com «A Amèrica nostra 1973», de l’autoreflexió valenta com aquell que comença «Perquè he de sentir / que he descobert la meua consigna / viure, seguir vivint...» o aquell altre, ple de quotidianitats punyents, que fa «He eixit fa dies / i no he tornat...». O poemes on la memòria es fa sentiment compartit, com «Els tres estàvem seguts a la porta del Blue Star...», en què una major narrativitat no oculta l’emoció de l’amistat recordada, o l’impactant «Quan te n’hages anat, mare / jo encara seguiré caminant / per aquest món vell...» o, per últim, aquell «Caminarem», en què, davant la mort del seu estimat, li parla amb la tendresa i la fonda veritat de qui sap el dolor i la joia de la vida i sap transmetre’ls a través d’uns versos delicats i contundents alhora, obstinadament efectius en la seua expressivitat diàfana i subtil com carícia sàvia, que estic segur, amable lector, sabràs rebre i gaudir com he fet jo.

Marc granell

 

ALFONS CERVERA PARA FRÁGIL 

Lo primero 
Tal vez lo único importante 
A poca gente admiro más que a Adriana Serlik. 
De verdad: no hay en lo que acabo de decir nada rutinario, esa falacia absurda (por inútil) de la retórica fácil (no sé si hay otra) 
Hace muchos años que empezó esto que digo. 
No para en el mundo, Adriana: ni un segundo de vida se para y se cansa Adriana en el mundo. 

No le gusta ese mundo: será por eso su inquietud adolescente, su culo de mal asiento, su negación del llanto (tan propio de poetas o lo que sean esos de la lágrima suelta) porque como decía Juan Gelman el poeta “se abstiene de llorar”. 

Desdice luego a Gelman cuando Gelman dice que el poeta tampoco escribe. 

 Adriana escribe. Desde hace mil años, escribe. Y gracias a que escribe podemos leer unos poemas como los que vienen después de esta página, una página que como ya sabemos no sirve habitualmente para nada: quizás para darle a quien lee la alegría del salto, de pasar de esta página a las que vienen, que esas sí que son páginas de verdad, las de Adriana Serlik, niña argentina que pasó por tantos sitios como vidas se fue dejando alegremente y todo lo contrario en el camino. 

Qué raro se me hace buscar a la muerte en un libro de poemas y no encontrarla, como si a la bicha la hubieran asustado las palabras a veces furibundas y otras tan templadas, tan llenas de ternura y de esperanza y de fracasos convertidos en coraje y de amores devueltos al paso de los años en forma de recuerdos y de rabia sin contemplaciones por y contra las mentiras que son la esencia tan obscena de lo que nos pasa, las palabras, sí, que llenan este libro de lo mejor que puede entregarnos un poema: eso que hay detrás, en la parte más a oscuras del mundo y la escritura, en lo que no se ve, en lo que sin embargo sabemos que está ahí, como un pájaro escondido en sus plumas como jaulas: solo una vez hallé a la muerte en este libro de dimensiones infinitas.

Solo una vez la muerte: y con una risa enfrente, como para aturdirla en el mismo instante en que

asoma la cabeza por uno de los versos En todos los renglones, vida, necesidad de no claudicar delante ni debajo de ninguno de los del poder, seguridad en aquella infancia tan lejana, en el dolor de unos días en que nos amputan de todo como a Adriana en Asunción, cuando aquel Paraguay de la dictadura de Stroessner, en la soledad que no es soledad sino urgencia de salir a flote, en esa enérgica llamada a la rebelión que habría de poner a remojo las barbas de los que nos mandan. 

Y sobre todo: en ese refugio para el contraataque que encontramos en las pequeñas cosas, en los lugares que apenas aparecen en los mapas, en los amores que no pasan porque nos negamos a que desaparezca lo que nos hizo felices, casi en lo que no existe pero que para eso, para que exista, nos lo inventamos.  

Ahí la grandeza de la poesía. De quien la escribe para mostrarnos que en lo más cercano está lo que nos salva, si es que a la poesía le podemos atribuir valor de pócima o salvoconducto a ninguna parte. 

Miren Alejandra Pizarnik, porque algo de eso quise decir: la mujer que escribe “tiene miedo de no saber nombrar lo que no existe”. Ahí la poesía, en ningún otro sitio como ahí la poesía excelente En una ausencia que sabe a pérdida: “Pero ni la venda de mis dedos/ ni el silencio corto/ de la calle/ otorgó  al día/ lo que habíamos perdido”, escribe Adriana Serlik en su cara a cara con lo inhóspito Pero lo que hemos perdido se lo niega al día el paso del tiempo tan temido, solo al día: nunca al buen poema que se alimenta de lo que no tenemos y sin embargo entregamos a la mejor escritura de la que somos capaces. 

La escritura que ha hecho posible este libro, lo que sigue después de esto que ustedes se habrán saltado a la torera o sea sin explicaciones. 

La escritura dichosa de Adriana Serlik.

Aquí solo un pedazo leve de mi admiración.

Solo eso.

La escritura de Adriana Serlik 

Nada menos           

 ALFONS CERVERA
 Gestalgar, septiembre de 2014